L’IVC rep la donació dels fons documentals del trompetista i assagista francés Michel Laplace

L’Institut Valencià de Cultura ha signat recentment un contracte pel qual l’assagista, crític i trompetista francés Michel Laplace, estudiós de la música de Nova Orleans i de la història dels instruments de metall, dona a l’IVC els seus fons documentals, integrats per una abundant biblioteca, hemeroteca i discoteca, així com una important col·lecció de fotografies, documents personals, escrits i correspondència.

Michel Laplace va descobrir el jazz als tretze anys i va estudiar trompeta. Va ser corresponsal del International Trumpet Guild (1977-83) i secretari de la seua branca francesa (1977-80), cofundador i secretari general (1978-80) del Guild Française de Trompettistes (GFT) (1978), i membre fundador de l’associació Cuivres en France (1988). Conferenciant i assagista, és responsable de la introducció d’una secció de jazz en els congressos internacionals de músics de vent-metall. Bona part de la seua producció tracta de demostrar l’absència de conflicte entre la pràctica del jazz, la música clàssica i la música lleugera al llarg del segle XX.

Professionalment ha exercit com a doctor en Medicina i Radiòleg d’hospital fins a la seua jubilació en 2009, data des de la qual es dedica en exclusiva a les seues activitats musicals.

Ha col·laborat des de 1973 com a periodista i crític amb nombroses revistes, a més de redactar diverses veus per al New Grove Dictionary of Jazz. Ha escrito libros como Portraits of French Jazz Musicians (1985), Jabbo Smith. The Misunderstood And The ‘Modernistic’ (1988), Roger Guérin or the Jazz Trumpet. 1946-1988 (1993), Pourquoi pas… eux ? (2017), La tradition française de trompette moderne de 1827 à 1966 (2018), Les femmes cornettistes-trompettistes du XIXe siècle à 2000 (2019) i Buddy Bolden. Legend and Truth (2019) i capítols en obres col·lectives com La tromba, de Gabriele Cassone (2002).

Per la seua part Laplace apareix en llibres de referència com Das Grosse Buch der Trompete de Friedel Kiem (2005), Trumpeters Galore de Ed Annibale (2011) i Trumpet Greats de David Hickman (2013).

Com a intèrpret polivalent, va debutar amb concerts de trompeta i òrgan i va tocar després en diferents orquestres i grups de jazz. També ha creat grups com Trumpet Workshop, Bunk’s Gang o les Trompettes de Bourges.

El fons donat per Michel Laplace, dedicat sobretot al jazz i també a la música per a vent-metall de tots els estils, inclou més de 3300 CDs, 748 LPs i uns 100 discos en altres formats, alguns rars i de gran antiguitat. A més, prop de 300 llibres, entorn de 100 mètodes musicals i nombroses partitures, tant impreses com manuscrites. Quant a les revistes, al costat de col·leccions de capçaleres molt conegudes com a Jazz Hot (on Laplace ha escrit durant molts anys), Jazz Magazine o el Bulletin du Hot Club de France, hi ha nombroses revistes de circulació restringida o butlletins especialitzats, tant de l’àmbit del jazz com dels instruments de vent-metall.

La part d’arxiu és així mateix important, amb documentació inèdita recopilada per Laplace en els seus treballs de recerca, fotografies preses per ell mateix en actuacions i festivals i correspondència amb músics i crítics amb els quals va col·laborar o als quals va dedicar treballs i associacions amb les quals va tindre relació.