L’Institut Valencià de Cultura ha signat recentment un contracte pel qual l’assagista, crític i trompetista francés Michel Laplace, estudiós de la música de Nova Orleans i de la història dels instruments de metall, dona a l’IVC els seus fons documentals, integrats per una abundant biblioteca, hemeroteca i discoteca, així com una important col·lecció de fotografies, documents personals, escrits i correspondència.

Michel Laplace va descobrir el jazz als tretze anys i va estudiar trompeta. Va ser corresponsal del International Trumpet Guild (1977-83) i secretari de la seua branca francesa (1977-80), cofundador i secretari general (1978-80) del Guild Française de Trompettistes (GFT) (1978), i membre fundador de l’associació Cuivres en France (1988). Conferenciant i assagista, és responsable de la introducció d’una secció de jazz en els congressos internacionals de músics de vent-metall. Bona part de la seua producció tracta de demostrar l’absència de conflicte entre la pràctica del jazz, la música clàssica i la música lleugera al llarg del segle XX.

Professionalment ha exercit com a doctor en Medicina i Radiòleg d’hospital fins a la seua jubilació en 2009, data des de la qual es dedica en exclusiva a les seues activitats musicals.

Ha col·laborat des de 1973 com a periodista i crític amb nombroses revistes, a més de redactar diverses veus per al New Grove Dictionary of Jazz. Ha escrito libros como Portraits of French Jazz Musicians (1985), Jabbo Smith. The Misunderstood And The ‘Modernistic’ (1988), Roger Guérin or the Jazz Trumpet. 1946-1988 (1993), Pourquoi pas… eux ? (2017), La tradition française de trompette moderne de 1827 à 1966 (2018), Les femmes cornettistes-trompettistes du XIXe siècle à 2000 (2019) i Buddy Bolden. Legend and Truth (2019) i capítols en obres col·lectives com La tromba, de Gabriele Cassone (2002).

Per la seua part Laplace apareix en llibres de referència com Das Grosse Buch der Trompete de Friedel Kiem (2005), Trumpeters Galore de Ed Annibale (2011) i Trumpet Greats de David Hickman (2013).

Com a intèrpret polivalent, va debutar amb concerts de trompeta i òrgan i va tocar després en diferents orquestres i grups de jazz. També ha creat grups com Trumpet Workshop, Bunk’s Gang o les Trompettes de Bourges.

El fons donat per Michel Laplace, dedicat sobretot al jazz i també a la música per a vent-metall de tots els estils, inclou més de 3300 CDs, 748 LPs i uns 100 discos en altres formats, alguns rars i de gran antiguitat. A més, prop de 300 llibres, entorn de 100 mètodes musicals i nombroses partitures, tant impreses com manuscrites. Quant a les revistes, al costat de col·leccions de capçaleres molt conegudes com a Jazz Hot (on Laplace ha escrit durant molts anys), Jazz Magazine o el Bulletin du Hot Club de France, hi ha nombroses revistes de circulació restringida o butlletins especialitzats, tant de l’àmbit del jazz com dels instruments de vent-metall.

La part d’arxiu és així mateix important, amb documentació inèdita recopilada per Laplace en els seus treballs de recerca, fotografies preses per ell mateix en actuacions i festivals i correspondència amb músics i crítics amb els quals va col·laborar o als quals va dedicar treballs i associacions amb les quals va tindre relació.

Hui, 30 d’abril, declarat dia internacional del jazz per la Unesco, l’Institut Valencià de Cultura (IVC) culmina la publicació en la seua web de la revista Cuadernos de Jazz, que va aparéixer en paper entre 1990 i 2010 i es considera la més important dedicada al gènere al nostre país. Els músics, aficionats i investigadors poden consultar els 121 números de la revista de forma totalment gratuïta en el lloc web cuadernosdejazz.es, gestionat pel IVC.

Aquest és el fruit d’un projecte que es va iniciar fa un any amb la creació de la web cuadernosdejazz.es, on l’IVC allotja informació sobre els seus fons dedicats a aquest gènere musical, que constitueixen la col·lecció més abundant i variada de documentació jazzística a la Comunitat Valenciana.

La revista Cuadernos de Jazz, així com una part destacada del fons documental, pertanyen a la Fundación Ebbe Traberg, encara que estan en depòsit permanent en l’IVC. Aquesta fundació de caràcter cultural va ser creada pel crític de jazz d’origen danés, resident a Espanya, Ebbe Traberg (1932-1996), juntament amb la societat Cuadernos de Jazz Editores SL, amb l’objectiu de «dur a terme tot tipus d’activitats orientades a la difusió, suport a la creació i, en general, major implantació social en la música contemporània i especialment del jazz».

Cuadernos de Jazz va aparéixer a l’estiu de 1990 amb periodicitat bimestral. El seu objectiu era cobrir un buit al mercat de la premsa musical en un moment de gran interés pel jazz. Amb els anys Cuadernos de Jazz es va convertir en una eina imprescindible per al seguiment de l’actualitat jazzística, i hui és un document de gran interés per a conéixer aqueixa part de la història de la nostra música.

El jazz valencià va estar sempre present en les pàgines de Cuadernos de Jazz. A més de fer referència puntual a actuacions i festivals a les nostres ciutats, la revista va entrevistar músics com els saxofonistes Perico Sambeat i Javier Vercher, el trompetista David Pastor, els guitarristes Ximo Tébar i Carlos Gonzálbez, els pianistes Fabio Miano i Ricardo Belda o el bateria Ramón López. Així mateix, les fotografies d’Esther Cidoncha van ser presentades en un porfolio en el número 8 (gener de 1992). El número 67 (novembre 2001) va incloure un dossier i un CD dedicats al jazz a la Comunitat Valenciana amb col·laboracions de Federico García Herráiz, Jorge García i Juan Manuel Xàtiva, que revisaven el passat i present del gènere entre nosaltres.

Així mateix, diverses produccions discogràfiques de músics valencians van meréixer ser destacades com a millor disc de l’any pels col·laboradors de Quaderns de Jazz: així Pearsonally speaking, amb el septet de Fabio Miano, en 2002, i Per l’altra banda, amb la big band de Ramón Cardo, en 2003. En 2010, un article dedicat a 10 discos destacats de la primera dècada del segle incloïa El fabulador (2004), d’Albert Sanz i los Once Dedos. Es dona la circumstància que els tres CDs van ser produccions de la Generalitat Valenciana per al festival Xàbia Jazz.

D’altra banda, els articles de fons, les entrevistes d’actualitat a diferents músics internacionals en gira, els monogràfics dedicats a John Coltrane (núm. 11, 1992), Duke Ellington (núm. 24, 1994) o Charlie Parker (núm. 87, 2005) entre altres, a més de les crítiques de discos, ofereixen una panoràmica molt minuciosa del jazz a cavall entre dos segles i en la seua perspectiva històrica.

Coincidint amb els seus deu primers anys, en 2000 Cuadernos de Jazz va publicar un número extraordinari amb el resum de la dècada en esdeveniments i protagonistes. Era potser el moment de major esplendor de la publicació, encara no afectada per la crisi discogràfica i la posterior crisi econòmica que retallarien dràsticament els ingressos per publicitat uns anys després i acabarien obligant a clausurar el projecte al desembre de 2010, amb l’aparició del número 121.

Per donar més difusió als nostres fons, i igual que fan altres centres similars al nostre, hem obert un compte d’Instagram. Som @quaderns_de_jazz. Visiteu-nos i podreu accedir a les nostres publicacions setmanals.

Ja poden trobar-se en Spotify les llistes de reproducció corresponents als números 17 a 20 de la revista. Estos són els enllaços:

nº 17

nº 18

nº 19

nº 20

Esperem que gaudeixen d’elles.

D’ara endavant publicarem únicament les llistes dels millors discos, seleccionades pels crítics de la revista cada mes de desembre.